L’AMETLLA DE MAR ÉS ÚNICA PER LA SEVA BIODIVERSITAT MARINA.
CAPBUSSA’T ALS PRATS DE POSIDÒNIA I DESCOBREIX LES ESPÈCIES QUE S’HI AMAGUEN.
La posidònia és una fanrògama marina, és a dir, una planta marina, que té l’estructura clàssica d’arrels, tija, fulles i flor. És un organisme molt especial ja que és endèmica de la Mediterrània, és a dir, és l’únic lloc del món on la podem trobar. A la tardor floreix, però no és fàcil de veure, excepte a l’Ametlla de Mar que tenim sort i la veiem quasi tots els anys! Un cop han florit els prats, al final de l’hivern fructifica donant les olives de mar.
Aquesta planta forma uns prats submarins molt densos que ofereixen refugi a multitud d’espècies, ens proveeixen d’oxigen, capten diòxid de carboni ajudant a pal·liar el canvi climàtic, són un indicador de bona qualitat de les aigües, i per últim, protegeixen la costa davant l’erosió costanera. Un xollo vaja! Tenim la sort de tenir el prat més gran i ben conservat de Catalunya aquí, a l’Ametlla de Mar.
Pot ser que hagueu vist vora la mar unes acumulacions de fulles, sobretot després dels temproals, oi? Això són fulles de posidònia que formen una barrera protectora de les nostres platges davant l’erosió, i ens ajuden a mantenir el seu estat ecològic i a recordar-nos que les platges també són ecosistemes.
Si trobeu flors o fruits de posidònia, us recomanem entrar l’observació al projecte de ciència ciutadana Observadors del Mar:http://www.observadorsdelmar.
Foto: Arnau Ciriquian, Plàncton.
La Morena (Muraena helena) és un animal amb una pell escorredissa, típic de les nostres costes i prou conegut per la gent aficionada a fer snorkelling o busseig.
Té un cos allargat, arrodonit i amb una cua llarga com el d’una serp sense escames. Però no és una serp marina, la morena és un peix ossi. Hi ha un cosí seu que se li assembla molt però que no és del seu gènere, el congre. Aquest també és un caçador actiu i té un comportament similar, però té el cos més estret i color de pell diferent. Durant el dia és relativament fàcil trobar-la a les coves estretes i petites on viuen. Davant una amenaça poden atacar amb una mossegada que pot arrencar pell o carn. Si s’arriba a produir, s’ha de tenir en compte la possible infecció posterior causada pels bacteris que viuen a les restes de menjar que té a la seva boca i per possible efecte del verí que segrega la seva mucosa. Durant la nit és més activa i surt a caçar peixos, crustacis, pops, sípies, etc.
Té un cos allargat, arrodonit i amb una cua llarga com el d’una serp sense escames. Però no és una serp marina, la morena és un peix ossi. Hi ha un cosí seu que se li assembla molt però que no és del seu gènere, el congre. Aquest també és un caçador actiu i té un comportament similar, però té el cos més estret i color de pell diferent. Durant el dia és relativament fàcil trobar-la a les coves estretes i petites on viuen. Davant una amenaça poden atacar amb una mossegada que pot arrencar pell o carn. Si s’arriba a produir, s’ha de tenir en compte la possible infecció posterior causada pels bacteris que viuen a les restes de menjar que té a la seva boca i per possible efecte del verí que segrega la seva mucosa. Durant la nit és més activa i surt a caçar peixos, crustacis, pops, sípies, etc.
Les seves aletes dorsal i ventral són molt allargades i no molt grans i li recorren tot el cos quasi des del cap fins a la cua. Té un comportament molt agressiu, per a espantar els possibles depredadors. Molts cops la trobareu amb la boca mig oberta mostrant les seves dents, sobretot els petits ullals de la part davantera de la boca. Aquesta actitud no és agressiva, ja que la morena necessita tenir la boca oberta per a poder bombar l’aigua dins del seu cos i poder respirar.
Nacra.- Pinna nobilis
És un mol·lusc amb dues valves, dues closques que es troben mig obertes i per on passen al cap del dia litres i litres d’aigua que la nacra filtra per poder obtenir el seu aliment, el plàncton. Quan es troben amenaçades es tanquen ràpidament gràcies a un múscul molt potent que és capaç de fer aquesta força en una mil·lèsima de segon.
Pot arribar a fer uns 40 centímetres de llarg, i una amplada d’uns 20-25 centímetres. No les trobarem a les roques, ni enganxades a cordes, les trobarem clavades en fons de sorra. Està clavada, aproximadament, uns 15 centímetres. S’enganxa a tot el que pot amb un biso, uns pèls com els que tenen els musclos.
Si bussegem entre les praderies de Posidònia oceànica, tot i que no és fàcil, la podem trobar amagada i sempre s’ha de tenir una mica de cura, ja que les bores de la closca són esmolades.
A les nacres no els agrada estar soles, normalment quan en trobes una n’apareixen d’altres, fins i tot si l’entorn és l’adequat, aigües riques en nutrients i calmades, s’arriben a veure grans extensions de nacres una al costat de l’altre. A la badia dels Alfacs, la badia més al sud del delta de l’Ebre, es troba una de les poblacions més grans del mediterrani.
És un mol·lusc amb dues valves, dues closques que es troben mig obertes i per on passen al cap del dia litres i litres d’aigua que la nacra filtra per poder obtenir el seu aliment, el plàncton. Quan es troben amenaçades es tanquen ràpidament gràcies a un múscul molt potent que és capaç de fer aquesta força en una mil·lèsima de segon.
Pot arribar a fer uns 40 centímetres de llarg, i una amplada d’uns 20-25 centímetres. No les trobarem a les roques, ni enganxades a cordes, les trobarem clavades en fons de sorra. Està clavada, aproximadament, uns 15 centímetres. S’enganxa a tot el que pot amb un biso, uns pèls com els que tenen els musclos.
Si bussegem entre les praderies de Posidònia oceànica, tot i que no és fàcil, la podem trobar amagada i sempre s’ha de tenir una mica de cura, ja que les bores de la closca són esmolades.
A les nacres no els agrada estar soles, normalment quan en trobes una n’apareixen d’altres, fins i tot si l’entorn és l’adequat, aigües riques en nutrients i calmades, s’arriben a veure grans extensions de nacres una al costat de l’altre. A la badia dels Alfacs, la badia més al sud del delta de l’Ebre, es troba una de les poblacions més grans del mediterrani.
Foto: Plàncton.